Cuidem-los, cuidem-nos

Imatge de la Vaga General a Tarragona, 2019. — Àngel Ullate

Endinsar-se en l’ull de l’huracà del que estem vivint a Catalunya és complicat. T’hi pots posar, però no obtindràs mai un retrat complet. Passen massa coses a la vegada. La munió de parcialitats acabarà amb tu i si no fas un exercici d’abstracció, tiraràs pel dret informant del que veus i emetent judicis de valor de manera immediata sense aturar-te a pensar. És això el que estan fent molts periodistes: no es limiten a dir el que veuen, adjectiven, titllen, opinen… Això és perillós, molt perillós. Si el mitjà és públic, molt més. Perquè sense voler-ho, o potser volent-ho, ja no ho sé, estàs atiant un relat que et ve donat des de dalt i que tu dones per bo quan no et preocupes d’agafar-ne distància i ser crític, en definitiva, quan no fas de periodista. 

Tant les Marxes per la Llibertat com les llambordes que s’arranquen de terra, són expressions d’una mateixa impossibilitat d’acceptar la castració, la repressió, que ve de molt abans de la publicació d’aquella monstruositat de sentència. L’esca, la metxa, feia anys i panys que s’estava allargant i ja es veia que un dia o altre prendria. Per ser precisos, al llarg de la història, ha pres moltes vegades engegant-ho tot a dida uns quants cops, per això mateix fer escarafalls del que estem vivint com si fos la primera vegada que passa, com si fossin imbècils i de retruc ens fessin imbècils a nosaltres, doncs no, gràcies. Més llibres i menys diaris. Més Història i menys twitter.

Gairebé deu anys de Procés amb una població que no traspassava mai els límits del que s’esperava d’ells, no ha servit perquè els nostres governants i molts polítics, s’hagin assegut a buscar la millor manera de superar la congelació de la Declaració d’Independència, perquè aquesta va ser el moment de la història en què es va decidir pitjar el Pause i aquest és el moment de la història des del qual calia continuar avançant. «Sabeu què? Ara que els tenim on volíem, seguim amb les nostres merdes autonomistes». Amb la menjadora plena de fenc groc, pasturant sense acostar-se massa a la tanca, criminalitzant qualsevol dissidència amb una mica de cara i ulls, els governants i alguns polítics s’han cregut la seva mentida: que en el fons, amb les xapes, els mocadors, les marxes, els dinars… ja en teníem prou. I resulta que no era així. Perquè tot era ple de benzina i els mistos, ara, passen d’una mà a l’altra en forma de codi QR.

El Tsunami Democràtic diu el mateix de sempre però amb un llenguatge diferent. Ha sabut connectar amb el jovent que ja donàvem per mort molt abans i tot de tenir la capacitat per a viure. Les premisses, els objectius, els actes, són al Manual de la Bona Revolució de la casa Acme. No han inventat res, només que per fi han notat que podien fa anar els polzes i els índexs per una aplicació que els interpel·lava, que podien fer seva. I no oblidem que a Youtube s’hi poden veure vídeos de conillets i gatets jugant a la botifarra o fent esquí aquàtic, però també moltes altres coses que han permès el pas dels bons jans amb acne del matí, als furibunds i condemnadíssims nois dolents encaputxats terroristes de la nit.

Perquè mentre ells estan instal·lats en una xarxa amb possibilitats infinites, compareix tot un Conseller d’Interior que no reté més de dues preguntes sense apuntar-les, que parla d’infiltrats molt perillosos sense donar-ne proves, que acota el cap davant la violència gratuïta i desproporcionada de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra i del Cuerpo Nacional de la Policía contra les persones i el que és més greu, contra els periodistes, que justifica la presència de bales de goma indicant que efectivament els mossos les tenen prohibides per mandat parlamentari, però sí el CNP les té al seu protocol, què hi podem fer, senyors? Veure com Grande-Marlaska visitava als policies ferits va ser una humiliació vergonyosa i abjecta.

I què dir de tot un Molt Honorable assegut confortablement al Saló Torres-Garcia?, amb aquelles rialletes nervioses que posen els pèls de punta i molt més a prop de ser el gris alt executiu de companyia d’assegurances avorrit i enyoradís per terres suïsses que no el vitalista editor? A tots els han agafat amb els pixats al ventre, han anat a la farmaciola de les Urgències més Urgents i només hi han trobat un full amb instruccions: primer punt, doneu les culpes de tot a una confabulació estrangera d’elements reaccionaris que vol desestabilitzar el país. Anys abans, en les primeres edicions d’aquestes instruccions s’hi podia llegir contubernio judeo-masònico. 

El final de tot plegat, no el sap ningú. L’estem escrivint entre tots i freno aquí perquè el messianisme gratuït sempre m’ha fet venir arcades. Els néts dels avis que no van poder acabar d’assassinar el dia 1 d’octubre, els qui només els fa callar la mama, els que set jutges del jutjat els la mengen de costat, els qui voldrien incendiar cinquanta mil contenidors per tornar a veure aquella mateixa lluïssor en els ulls de l’aimada o de l’aimat, tenen la resposta. Tots plegats ja són al futur i ens faran saber el que hi veuen amb una aplicació que encara no s’ha inventat i que probablement, molts, els haurem de preguntar com funciona. Cuidem-los. Cuidem-nos.