L'aiguat ha engolit un tros de campanar

La cúpula de l'església de Savallà del Comtat, abans del devastador pas dels aiguats de 2019. — Agnès Llorens

Hi feia fred al campanar. El record porta la força de l’airada tossuda que puja pel Carrer del Forn i que sempre em semblava de tardor, aquells matins de diumenge que pujava a tocar les campanes. Adquirir el privilegi d’avisar la parròquia per anar a missa em va costar uns anys d’escolania i molts minuts acumulats d’escoltar mig en somnis els sermons del mossèn, mentre m’avorria i em perdia en els dibuixos de l’estora de fons rogenc que restava atrapada sota l’altar. 

Cada diumenge, amb l’últim glop de colacao bullint que engolia al costat de l’ensumania de casa, anava cap a missa per tocar les campanes. No ho feia sola, em vigilaven. La Teresa de Cal Andreu no es refiava que donés tots els tocs que pertocaven. Mentre jo estirava la corda amb força per cridar la concurrència, l’Andreva comptava les campanades amb un moviment compassat de coll i cara, que sempre repetia com una salmòdia, i la inseparable manteleta a les espatlles. 

No sé quan de temps fa que no toco les campanes ni qui va començar a fer-ho quan les hores de nit van començar a interessar-me més que els matins. L’entrada a l’univers de les farres nocturnes va acabar amb les meves lectures de la Carta de Sant Pau als cristinans de Corint que tant enorgullien a la padrina, feta tota ella un núvol de colònia, abric negre i mocador al coll. 

Segur que durant tot aquest temps no ha deixat de fer fred al campanar. Amb el pas dels anys, les hores s’hi han acumulat poderosament com en tots nosaltres i aquest passat dimarts al vespre, l’aiguat que va mullar les comarques de Tarragona va esberlar el cos superior del campanar i va esfondrar la cúpula del presbiteri. Amb l’impacte, fins i tot Sant Pere hi ha perdut les mans. Les imatges que en va capturar amb el mòbil porten, obligatòriament, cap aquells dies de bufanda i cerimònia. 

«No us caurà la casa a sobre». Això és el que deia la padrina quan no ens veia el pèl. A missa cada cop hi anem menys, però això no ens treu la pena petita de veure l’esvoranc al sostre. Segur que el temps —i la corresponent partida subvencionada— arranjaran el que s’ha malmès, com es pot fer amb les coses materials. Ara, que la padrina i l’Andreva ja no hi són, només queda tapar les restes de l’aiguat, i seguir amb la litúrgia del dia a dia, mentre el fragment de campanar que queda en peu segueix pentinant-se amb la frescor del corrent d’aire.

L'esvoranc de la cúpula de del presbiteri de Savallà, i el tros de campanar que ha volat. — Cedida