Els aiguats de 2019

La taca lila, la dels 200 litres per metre quadrat, ens ha atacat de nou aquest 2019. — Servei Meteorològic de Catalunya

Amb un crit horrorós per la ribera 

lo riu sortí de mare, 

com un lleó saltant en sa carrera. 

Jacint Verdaguer — L’Atlàntida, VII  

El temps corre salvatge com un riu sortit de mare. No fa ni una setmana del que ja coneixem com a aiguats de 2019 —a falta d’un nom amb més força evocadora— i gairebé no recordem el que va ser, alhora, un espectacle aterridor de la Natura desfermada a la mediterrània manera i una tragèdia que s’ha endut gent a l’altre barri. De fet, mentre escric aquestes ratlles elegíaques, s’ha trobat un altre cadàver al marge del Francolí, que eleva la xifra de morts a tres. Encara hi ha tres persones desaparegudes més, i no hi ha cap perspectiva de trobar-les amb vida.

Sis persones mortes són moltes persones però queda, per sort, bastant lluny de les 570 víctimes que va deixar el pas del conegut com a Aiguat de Santa Tecla, la matinada —de Festa Major— del 23 de setembre de 1874. En aquella ocasió el protagonista també va ser el desbordament del Francolí i va fer mal a tota la riba del riu, de l’Espluga a Tarragona, passant per Montblanc on la riuada es va endur molins, cases i un pont del tren. A la ciutat de Tarragona, al costat de la desembocadura del riu, l’aigua va inundar les zones baixes de la ciutat i també es va carregar dos ponts. Dies més tard les platges entre l’Hospitalet a Salou apareixien sembrades de cadàvers. 

És clar que les construccions i les infraestructures de l’època no estaven preparades per a tanta aigua, i és natural que l’esdeveniment hagi deixat un record que ha traspassat generacions. No tenim mesures de la quantitat de pluja que va caure però sí que sabem que el dibuix de la tempesta devia ser molt semblant al d’ara: l’Urgell i les Garrigues també hi van patir molt; va seguir cap al sud resseguint el Francolí i el Gaià, com hem dit i, col·lateralment, també va rebre de valent el Baix Camp. Com ara, els cursos superiors de rius i rieres, a les Muntanyes de Prades, van recollir una quantitat monstruosa d’aigua. I a partir d’aquí tot fa baixada.

Va ser tan gros, allò del 1874, que no es registra un patac d’aigua similar fins el 10 d’octubre de 1994, en el que es recorda com els aiguats de Sant Tomàs. Va ser una tempesta gairebé calcada, amb la concentració de la precipitació en el sistema muntanyós tarragoní. Se’n podria extreure gairebé un patró: al 94 Prades va registrar 397 litres per metre quadrat (el que els meteoròlegs pijos ara en diuen mm) i valors per sobre dels 400 mm a tota la serralada del Montsant. Pluja descontrolada de tardor a les nostres muntanyes és riuada garantida. Altre cop tota la conca del Francolí va patir, tot i que la modernitat i la millora de les condicions generals dels edificis i les estructures va limitar els morts a nou. Tarragona va veure baixar el riu, desbordat, com mai més no s’ha vist. Cambrils, amb tres desembocadures de rieres importants —Riudecanyes, Maspujols i Alforja (que pasa per dins de la ciutat)— va veure com l’aigua devastava la canalització d’aquesta última i feia un mort. A l’Alt Camp, van ser les pitjors inundacions del segle. 

D’això en fa tot just vint-i-cinc anys. La lògica dels cicles històrics ens podria haver fet pensar que els pròxims aiguats que quedarien en la memòria dels tarragonins arribarien ben entrat el nostre segle, però la Natura no està per orgues. Una tempesta plenament comparable en quantitats de precipitació, violència de les riuades i distribució dels punts afectats ens ha tornat a caure damunt del cap. A les Muntanyes de Prades hi ha tornat a caure aigua per netejar senceres les consciències de, posem per cas, Miquel Buch o Grande-Marlaska. El Francolí s’ha tornat a desbordar des de les fonts de l’Espluga a Tarragona. La mateixa broma pesada, un altre cop. Per sort, les víctimes mortals han estat inferiors. Les materials —tot i el restaurant i el celler de la Conca de Barberà i el pont esfondrat de la riera d’Alforja, a Cambrils— també.  

És una manera de veure-ho, des de la fe en el progrés i l’optimisme: els mateixos aiguats ens tornaran a visitar una vegada i una altra, però cada cop estarem més preparats i entendrem millor el país que ens ha tocat viure. Fins i tot ara, la gent ja ha après que no es poden aparcar els cotxes a les rieres ni s’ha de passejar per damunt dels ponts. A aquests aiguats de 2019 només hi faltarà un nom amb ganxo acordat amb aquests temps laics i descreguts. Si és que no volem continuar amb la tradició santoral. El passat 22 d’octubre, la tarda dels fets luctuosos, era Sant Sever, Santa Maria Salomé, Sant Eusebi i Santa Còrdula. El que us agradi més. Ho bategem com ho bategem, però, una cosa és clara: allà dalt, Sant Pere se’n fot de nosaltres.