Shakespeare quàntic

El somni d'una nit d'estiu, vist pel pintor anglès Edwin Landseer. — Pixabay

Tenir una mare teatrera fins el moll de l'os, actriu amateur al grup del Teatre Principal de Valls i, després, professora a l'Institut del Teatre ja eren unes coordenades força marcades com perquè algun dia, de jove, em topés de nassos amb William Shakespeare i comencéssim una relació. Va ser talment. Podríem dir que el brou que feia bullir ma mare va anar fent xup-xup i, un dia, a banda dels llibres que ja teníem a casa, van precipitar-se els esdeveniments: mon pare li va regalar, un  aniversari, tot el teatre de Shakespeare que havia traduït Josep M. de Sagarra, en una edició limitada que Edicions Cal·líope va fer el 1935, a can Montaner i Simon. Eren uns volums grossos de color gris, d'aquells que si et poses a la falda no tens prou falda per abastar-los. Allí hi vaig tenir el nas ficat un temps.

Després, gràcies a Déu, l'Institut del Teatre va editar tot aquella sèrie en uns volums de butxaca a la Col·lecció Popular de Teatre Clàssic Universal que van començar a publicar-se a partir del 1979. (Fins i tot ara mateix és possible trobar diverses edicions d'aquesta col·lecció a la Llibreria de la Diputació de Barcelona a 1,5 euros, a 2 euros, a 3 euros). En aquells volums sí que era fàcil d'empassar-se Shakespeare, un se'ls enduia a tot arreu. Durant els meus anys d'estudiant vam viatjar plegats, aquells llibres i jo, tren amunt i avall.

A partir de 1983, amb l'adveniment de TV3, va resultar que els qui la dirigien llavors van tenir algunes bones idees. Una d’elles va ser comprar una meravellosa sèrie de teatre shakespearià produïda per la BBC que molts vam consumir embadocats davant la pantalla. En recordo moltes coses, però sobretot una de les frases de Julieta  «Tybalt is dead, and Romeo banished», se'm va quedar gravada al pensament per sempre, el so d'aquelles paraules, el que significava aquella escena, aquella tragèdia, aquella joventut esbojarrada consumida.

Amb Shakespeare hi topes i ja no te'n desfàs, el vegis a la tv, al cinema, com a rebotiga de milers de trames a sèries i obres literàries posteriors al seu temps. La seva singularitat el fa massiu i popular i el converteix, alhora, en destinació per a estudiosos i erudits de tots els temps i procedències. Sense parar, a tota màquina des del segle XVI.

I fins aquí, una relació normal amb Shakespeare. Ara us n'explicaré una que depassa totes les normalitats. Rosa Maria Martínez Ascaso, ripolletenca arrelada a Valls, bibliotecària, documentalista i escriptora, va topar-se, també, amb Shakespeare un bon dia, fa anys. Però el seu és més aviat un cas de possessió. L'esperit shakespearià la va imbuir un bon dia i des d'aleshores va dedicar-li una part central de la seva activitat, que no és poca. Va començar a construir la que ja és la biblioteca més important dedicada a Shakespeare de tot el país, biblioteca vallenca des d'on Rosa Maria Martínez llegeix, estudia i escriu sobre el bard. D'aquesta possessió tan fructífera n'han sortit piles d'articles i uns quants volums. L’any 1979, junt amb Arantxa Usandizaga, el llibre Bibliografía de las traducciones españolas de las obras de William Shakespeare, editat a Madrid pel Consell Superior d’Investigacions Científiques. L'any 1985 publica l'estudi Diàriament, periòdica, sempre Shakespeare. Crítiques, comentaris i interpretacions, editat per la UAB. I l’any 2008, Shakespeare i la Natura. Inspiració i simbolisme, publicat per Cossetània Edicions.

Aquest mes d'octubre acaba de presentar la seva darrera obra Sexpeare. Amor i sexe en Shakespeare, també publicat per Cossetània. En aquest volum, Martínez Ascaso repassa tant el teatre com els versos de l’autor de Stratford-upon-Avon i analitza com hi apareix retratat l'amor i el sexe entre els humans. Hi apareixen totes les menes d’amor i desamor possibles i tots els intercanvis de desig imaginables que hem vist a les històries shakespearianes. Dóna alguna de les claus de com Shakespeare va arribar a ser tan popular al seu temps, de com escrivia des del rovell de l’ou de la ciutat de Londres, allà on les classes populars creaven tota mena de nou vocabulari i slangs diversos de la llengua anglesa. Shakespeare recollia tot allò que fluïa del carrer i hi afegia les paraules que s’inventava, trenant les històries que des d’aleshores, hem vist i tornat a veure una vegada i un altra. Com si no en tinguéssim mai prou.

Entre alguns dels seus raonaments, l'autora del volum diu: «(...) Shakespeare, des del seu escepticisme optimista (...), d'una banda veu la vida com un enganyatall, una trampa secular de la semiòtica respecte al significat dels signes externs. I ho posa de manifest en els continus equívocs i disfresses que exhibeix a les seves obres, que són un calc de la realitat universal. Però alhora valora molt l'humor, com a irònica desintoxicació dels temes transcendents o preocupants». No és debades que l'autora parli, en aquest fragment, de "Shakespeare quàntic", agafant les paraules del crític literari William Empson, un altre feliç posseït, que jo mateixa manllevo al títol d’aquestes ratlles.

Que s’aixequi el teló.