Autèntic i au

Imatge d'un autèntic flamenc amb les instal·lacions de Món Natura Delta de l'Ebre, al fons — ACN

Si m’ho preguntessen, què és lo que més m’agrada del Delta de l’Ebre, possiblement no diria que el paisatge, que canvia de color, de textura i d’estat d’ànim cada tres o quatre mesos (ara verd tendre, ara ros aspriu, ara marró hivern, ara camins entre llits d’aigua), no. Tampoc diria los moixons de color rosa que poblen les llacunes i se’ls mengen l’arròs als pagesos, que han de passar-se les nits d’estiu disparant a l’aire des del quadro per espantar-los. Ni tan sols diria que el que més m’agrada del Delta són les rondalles de Guardet, lo xapadillo d’anguila ni els musclos de la badia.

I mira que tot això m’agrada de valent. Però si hagués d’escollir, trobo que diria que és lo parlar, lo que més m’agrada del Delta. No es parla igual-igual a cada poble del Delta i això, a part de ser natural, ho fa més divertit. Cada poble té una cantarella, suposo que com a totes bandes. Podeu discrepar, però des de la meua humil opinió, crec que el màxim exponent de la parla ebrenca, la més genuïna, la trobareu a Deltebre (que Deltebre són dos pobles, Jesús i Maria i La Cava, que els van ajuntar a contracor ja en parlaríem, si fes falta, en un altre capítol).

I si em fessen escollir una de les moltes expressions que s’utilitzen per aquí baix i enlloc més, tot i que seria dificilíssim i necessitaria més d’un d’any per fer treball de recerca, i havent de deixar de banda frases fabuloses com “me fa molta honra”, “mare, quin pocsuc”, “ves aspaiet, me sents?” o “no minges golut”, potser acabaria triant “ets autèntic i au, xeic”.

Vos explico, per als que no tinguésseu la sort de ser del Delta de l’Ebre, en quin context s’utilitza esta expressió, cas que vos interéssigue el tema. Té una connotació positiva. Té a vore amb l’espontaneïtat, l’originalitat, l’honestedat, lo sentit de l'humor. Vo’n posaré un exemple: estos dies de Tots Sants he fet una cosa mainstream que no havia fet en molt de temps: anar a passejar pel cementiri. És ben veritat que als cementiris s’explica la història d’un poble. Els rics, els pobres, els de dretes, els republicans, els forasters establerts. Feia una calor injusta per ser novembre. No hi vaig anar el dia fort, hi vaig anar l’endemà. Millor perquè les flors encara estaven fresques i només hi havia les quatre senyores que suposo que hi treballen a sou, indicant on està aquell i on tal altre i aquí és on aniré jo d'aquí a no molt, filleta. Vaig topar amb la tomba (topar, no em vaig fer cap cop, ja m’enteneu) d’un senyor que va morir massa jove (tothom es mor massa jove, tat?) l’epitafi del qual deia “Porta’m tabaco”. Autèntic i au, vaig pensar jo, que no domino els pensaments i em ve per dins el dialecte més cru a raig quan me sorprenc.

Que algú és autèntic es diu des del cor, rient o seriós, però de veritat. Així que si mai baixeu al Delta, a vore moixons o menjar un arròs amb cigales, i a algú li sembleu autèntic, sapigueu que us està dient quatre o cinc coses boniques alhora.

(A Amposta esta setmana també se mos va morir una dona autèntica que ens ha donat de menjar moltes vegades a tots los ampostins. L’Àngels de la pizzeria Moré. Una abraçada allà on sigue, i una altra als que s’han quedat sense ella.)