Rovira i Virgili i Fabra, dos intel·lectuals que congeniaren

Pompeu Fabra. — Arxiu

Tot i que l’Any Fabra 2018 teòricament ja es pot donar per conclòs, la veritat és que la cua del seu cos celeste encara es deixa entreveure. De fet, ja han passat quatre mesos de l’any 2019 i són diverses les conferències, actes i activitats que s’han dut a terme. Igualment, encara traspassant una mica els límits estrictes de l’Any Fabra s’ha editat i presentat algun llibre i fins i tot s’ha emès el documental Fabra, diccionari d’un home sense biografia, de la productora Batabat. Fabra perdura, i això és una realitat.

Cal subratllar l’èxit esclatant de l’Any Fabra 2018 i agrair al Departament de Cultura i concretament a la Direcció General de Política Lingüística que l’hagin tirat endavant amb previsió, amb pressupost, amb obertura a la societat civil i amb rigor. I, sobretot, malgrat els entrebancs causats per l’aplicació de l’article 155, la qual cosa va provocar que no hi hagués conseller de Cultura durant una bona colla de mesos. És durant l’Any Fabra que més d’una desena de revistes hi han dedicat reportatges i que s’han publicat fins a 22 llibres –incloent-hi un còmic– que biografien, expliquen o estudien la vida del Mestre (esperem que aviat s’hi afegeixi la publicació del desè i darrer volum de les obres completes de Fabra, en mans de l’Institut d’Estudis Catalans).

Entre tots aquests llibres, avui i aquí en destaquem un relacionat amb el Camp de Tarragona. Es tracta de La victòria de Pompeu Fabra, d’Antoni Rovira i Virgili (Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2018), un recull de 29 articles que Rovira i Virgili dedicà al Seny ordenador de la llengua catalana. El volum, introduït i editat competentment pels filòlegs Jordi Ginebra –comissari de l’Any Fabra– i Marina Mallafrè, aplega diversos textos de l’historiador tarragoní que relaten la trajectòria de Fabra des del 1910 fins al 1948, on, amb l’article titulat “Els darrers anys de Pompeu Fabra”, Rovira va escriure a la publicació de l’exili La Nostra Revista una llarga necrològica del Mestre, que morí el dia de Nadal de 1948.

Ginebra, que ja havia estudiat la relació entre ambdós intel·lectuals en diversos estudis, i Mallafrè ens brinden un volumet interessant, llegidor i aclaridor pel que fa a alguns aspectes. Per exemple, quin va ser el primer encontre entre Fabra i Rovira? Segons l’historiador “Jo l’havia conegut poc abans, al principi d’ésser redactor d’El Poble Català [...] Un dia van dir-me mentre jo treballava a la meva taula: «Hi ha un senyor que el demana». Vaig sortir, i vaig trobar-me davant d’una noble figura de perfil anglès, els ulls brillants. Era Pompeu Fabra, que col·laborava a El Poble Català i havia fet una escapada des de Bilbao”. És a dir, si El Poble Català va néixer el 1904 i Fabra hi va col·laborar entre el 1905 i el 1908, i es trobava a Bilbao entre el 1902 i el 1912, és probable que el gramàtic s’apressés a conèixer l’historiador el 1906, la segona de les quatre escapades que Fabra va fer a Barcelona en deu anys.

Des d’un primer moment que tots dos homes van congeniar i, encara més, travaren una sòlida amistat que duraria fins a la seva mort. L’amistat devia ser inicialment tan sòlida que aporto en aquest article una dada poc coneguda. Ha estat l’amic Miquel Batalla qui me l’ha proporcionat remenant documentació digital de la Biblioteca de Catalunya (BC). Resulta que Fabra va avalar Rovira i Virgili com a nou soci de la Biblioteca de Catalunya. En un enllaç de la BC titulat “Els primers lectors”, Jaume Massó i Torrents explicava, a la sessió inaugural de la BC del 28 de maig de 1914, que “Primer de tot els lectors han de ser presentats: només cal proveir-se d’una senzilla targeta d’admissió, que no costa gens d’obtenir, però és un petit esforç que voldrà dir que’l qui l’obtingui té ganes de treballar. Ademés, és necessari que’l personal de la biblioteca conegui els estudiosos que la freqüentin: i és aquesta petita exigència, usada en les més notables biblioteques d’Europa, la millor manera de contreure una relació”. La targeta d’admissió, signada per Pompeu Fabra el 23 de juny de 1914, diu que “El que sotscriu presenta el Sr. Antoni Rovira i Virgili, a qui declara conèixer, el qual s’obliga a complir el Reglament i els Estatuts de la Biblioteca de Catalunya”. Rovira, que aleshores vivia al carrer “Asturias, 13, 3r 2a”, constava, en la professió, com a periodista.

No s’han conservat massa cartes entre Fabra i Rovira. Tanmateix, és evident que la seva relació va tenir força continuïtat i que ambdós homes coincidien en projectes i actes culturals i de país, com per exemple la seva relació amb el partit polític Acció Catalana. Sens dubte que Rovira i Virgili va ser un dels intel·lectuals fidels al lingüista que des del primer moment van apostar i ajudar a difondre la seva normativa.

Rovira i Fabra, i les seves famílies, es van haver d’exiliar el 1939. Ho feren en el mateix autocar (les persones grans anaven a l’autocar i els joves al famós bibliobús). Tal com m’explicava Teresa Rovira, la filla de Rovira i Virgili, la qual parlava del “senyor Fabra”, durant els anys d’exili els vells amics es veien sovint, i sobretot durant els dos anys que van coincidir vivint a la ciutat de Montpeller, on tenien llargues tertúlies i passejades. Fabra morí el 1948 i Rovira el 1949. Aquella generació s’anava apagant. Però, com molt bé afirmà Antoni Rovira i Virgili, la seva obra va perdurar: és la victòria de Fabra.