Articles | Escenaris alt camp http://escenarisaltcamp.delcamp.cat Articles ca 15 Articles | Escenaris alt camp https://filesedc.com/uploads/logospng/66.png http://escenarisaltcamp.delcamp.cat 1 2 3 4 5 Ara que us tinc a tots aquí http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/ara-que-tots-aqui  

 
 

Estimada família,

Ara que us tinc a tots aquí vull dir-vos que, malgrat la vostra negativa, reticència i incredulitat, finalment he reunit les forces suficients per fer el pas decisiu. Aquell pas pel qual, ara mateix, molts de vosaltres ja us esteu tapant les orelles. El faig amb el convenciment que és el millor per mi i els meus fills. Ells així ho veuen i ho senten, majoritàriament.

Em podeu escoltar d’una vegada per totes? No dieu que el diàleg és la font de tota bona entesa? Doncs seré breu. Ara em toca parlar a mi.

Teniu tot el dret del món en pensar que estic boja o que sóc una egoista, com sempre, no és nou. L'ovella esgarriada. Sí... Era, sóc i seré la vostra vergonya perquè ni era ni sóc ni seré mai com vosaltres. Ja no tinc por ni sento culpa de ser com sóc.

Teniu tot el dret del món en continuar pensant que la paciència i el silenci és la clau del benestar. Qui anys passa anys empeny, no? Estic cansada que a l’hora de dir alguna cosa en una taula familiar, encara no he pronunciat dues paraules, noti una puntada de peu per sota la taula o rebi una mirada seca només per fer-me callar. I el que em molesta més de tot és que sigueu capaços de venir a casa meva dir-me com haig de viure i quin tipus d’educació han de rebre els meus fills.

Teniu tot el dret, també, de seguir amb les vostres tertúlies de mitja tarda, d’auto convenciment engolit amb cafè i pastes, repetint-vos constantment que la vostra forma de viure dins d’aquestes quatre parets, aixecades per la força d’unes normes blindades pels més antics (fortalesa per mantenir la família unida, clar està), són les millors i les correctes.

Sobretot podeu continuar utilitzant la fórmula de la crítica destructiva, de la psicologia inversa, de les mofes i els riures a cleca viva, contra els que no pensen com vosaltres únicament per mantenir la façana, si així ho preferiu. Això sí, després aneu a missa, la Santa Institució que us perdonarà de tots els mals pensaments cap al pròxim. La mateixa institució que, pel poder de la Gràcia de Déu, us va ajudar a “aconseguir” encarrilar-me pel bon camí ja fa molt de temps. No entraré en detalls dels mètodes que vàreu utilitzar per aconseguir-ho, només cal que busqueu a l'hemeroteca de les vostres consciències.

El món, la humanitat, avança, i nosaltres... vosaltres, us heu negat sempre a sortir per la porta per conèixer, veure i aprendre coses noves i, cada cop que sortiu d’aquestes quatre parets de la fortalesa, us torneu sorts per culpa dels vostres prejudicis i cecs pels vostres perjudicis. Estic cansada que em digueu que només puc mirar el que hi ha a fora des de darrere dels vidres de la finestra. Necessito aire fresc. Per això obriré totes les que tinc per obrir i ventilar tot aquest ambient d’olor a ranci i podrit. Sortiré a fora a oferir el millor de mi i deixaré entrar el que m’aporti qualsevol cosa per compartir i no pas per imposar.

La miqueta d’autonomia que he tingut només me la vàreu donar perquè callés durant una temporada. Molts dels meus fills van confiar amb l’oncle Jordi. D’alguna manera o d’una altra ell va aconseguir una normalització de la situació. Sabia quedar bé amb tothom. Us encantava l’oncle Jordi perquè navegava a dues aigües i així em teníeu controlada. I al final què, eh!!  A resultat ser un lladre, presumptament, igual que molts de vosaltres. Això sí que és la meva vergonya.

El que em fa molta vergonya també és haver de dir als meus fills que no poden tenir el que tenen els seus cosins perquè part del sou que entra a casa l’haig de donar, per norma, als tiets d’aquests cosins perquè no treballen... S’ha de repartir! A parts iguales com bons germans!! ... Em pixo... Això també s’ha acabat.

No em vull allargar massa més amb el tema. 

              

Si mai necessiteu alguna cosa, aquí em trobareu amb els braços oberts. Sempre sereu benvinguts. Continuem sent família... Us porto als gens... Però vull ser jo mateixa qui decideixi com, quan, perquè i per què. S’entén? S’entén que l'única cosa que canvia és que vull posar les meves pròpies normes, a casa meva?

Jo no vull formar part d’UNA casa que, per GRAN que sigui, no m’hi sento LLIURE.

Ja us dic, no em vull allargar massa més. He dit tot el que havia de dir. Res que no hàgiu escoltat mil vegades. Cansada ja de repetir tant les coses…coi!

Ah! No tanqueu la porta en sortir.

Passi-ho bé i moltes gràcies.

La vostra germana i amiga.

Catalunya. 

]]>
Articles Sun, 17 Sep 2017 18:53:00 +0100 http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/ara-que-tots-aqui Francina Fernàndez
De Nadal a la Candelera. http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/de-nadal-a-la-candelera Doncs qui sóc per parlar dels Pastorets Principals de Valls si d’alguna o d’altra manera en sóc part implicada? Aquesta és la pregunta trampa. O bé: Posar sobre el paper més del mateix? Elogiar les sessions plenes fins a la bandera? Explicar l’aposta del treball anual per part de la direcció? Qüestionar o valorar l’escenografia, el repartiment o el treball tècnic? Animar al lector a visitar-nos, exposant prèviament que són uns Pastorets versionats i lliures? Què...? Res. El mateix.

Després de formular-me aquestes i moltes altres preguntes sempre feia cap al mateix lloc, o sigui, guardar la redacció per esborrar-la dies més tard. Tot sonava a un elogi crescut i com deia la meva àvia, <<alaba’t ruc que fira et duc>>. Quan intentava baixar o suavitzar l’elogi era talment com escoltar-ne una altra, la de <<tirar pedres sobre la pròpia teulada>>, com deia l’avi. Al final res de res, allò es convertia en un guirigall de sentiments, perjudicis i prejudicis interminable que aconseguien que perdés la seva essència, vaja que era com <<posar aigua al vi>>, com també s’acostuma a dir. I tornava a fer cap al començament però multiplicat per dos. Qui sóc per parlar dels Pastorets Principals de Valls o de qualsevol altre cosa, en sigui part o no? El que si sabia era que en volia parlar però no trobava el com i tot plegat, em feia perdre el per què. Resumint: autoestima per terra. Poff! Com un sac!! Això sí.

Foto d'arxiu | Desconegut

En algun moment hauria preferit ser freda i pragmàtica, concisa i sàvia, estimar-ho tot i no estimar res en concret, com ho són tots aquests crítics culturals que ràpid troben les paraules per emetre el seu pensar. Gran feina per cert, no és fàcil emetre la opinió respecte la feina dels altres. Gens...! On vas a parar...

En definitiva, buscar quelcom que no s’hagi dit o publicat, i al mateix temps parlar d’una cosa que s’estima amb totes les forces sense que sembli un pel·lícula de princeses Disney,  no ha de ser difícil, pensava jo. Només cal tenir clar que es vol mostrar d’un mateix emocionalment i disposar de l’objectiu que doni sentit la correlació de les paraules, entre altres coses, clar. Fàcil, no? Cal ser valent. Jo no ho he sabut fer. Amb el temps potser n’aprengui.

Però mireu el que són les coses, quan la temporada de Pastorets a Valls s’havia donat per tancada; quan ja havia decidit parlar-ne al començament de la temporada vinent, només va caler obrir una porta i fer una pregunta per trobar els motius suficients que satisfeien de nou el parlar d’aquesta tradició nadalenca a la ciutat de Valls. Tal qual. Obrir una porta i fer una pregunta.

Us explico:

Resulta que el Grup del Teatre Principal (GTP) ha creat una comissió estable de treball per aprofundir amb les qüestions que tenen a veure amb la representació anual dels Pastorets Principals de Valls. Una de les tasques programades aquest any 2017, de cara a la nova temporada, és la revisió del text i la recerca de textos propis. Com ja és sabut, aquests Pastorets, són una versió lliure, i per tant hi ha un reguitzell de textos, o pot ser que no n’hi hagin tants com ens pensem, que es volen recuperar per diferents motius.

Primer, perquè formen part de la història dels Pastorets Principals de Valls i el GTP, productor d’aquest espectacle, vol ser el màxim responsable d’aquesta recerca. De fet, en alguna de les temporades anteriors a l’hora de plantejar l’espectacle, se n’havia fet alguna per incloure antigues escenes, però sense anar més enllà, com és el cas de la temporada 2014-15. Dic això de << sense anar més enllà>>, no perquè s’hagués fer de qualsevol manera o passat per alt si eren pròpies o no, sinó que hi ha anys que la voluntat d’incloure textos que formen part d’aquesta història està tractada, però automàticament l’any següent ja no es tenen en compte.

La temporada 2014-15 també era especial ja que es complien 15 anys de la tornada dels Pastorets al Teatre Principal de Valls i, per tal de festejar-ho, es va dur a terme una sessió única amb antics membres, i no tan antics, que havien pujat a l’escenari del Principal amb els Pastorets Principals durant aquest període, on es van posar al descobert moltes trames i escenes que amb els anys s’havien deixat de representar  per raons totalment plausibles.

Això porta a desencadenar una sèrie d’inquietuds que desemboquen cap el segon motiu de la voluntat actual de buscar i remenar, que és el de poder reescriure el text, fixar-lo, a la mesura del possible, amb un tractament adequat dins de l’estructura que coneixem.

El tercer i no menys important, tot el contrari, és que els Pastorets Principals de Valls son part del Patrimoni Cultural de la ciutat i n’és un motiu prou potent com per intentar gestionar  o agrupar d’aquesta manera part de les energies que, any rere any, vallencs i vallenques des de fa més de seixanta anys (Congregació Mariana fins a Grup del Teatre Principal) ho han forjat perquè això sigui possible. 

Aqueta temporada el GTP ha organitzar una lectura dramatitzada a l’escola de l’espectador,  amb alguns de tots aquells que van protagonitzar l’època més brillant dels Pastorets de Valls (1958-1972). Amb aquesta trobada crec que s’ha acabat de destapar el tap i porta a la reflexionar  <<d’on  venim i cap a on anem>> .

Bé, dit això, fa una setmana buscava ves a saber què a Internet. Com per art de màgia em va sortir a la Viquipèdia: Pastorets Principals de Valls, on hi posava textualment:

<<El GTP és l'hereu del grup de teatre de la Congragació Mariana, predecessor seu en la representació nadalenca amb la versió titulada La flor de Nadal, text de Francesc d'Assís Picas (1954). Aquesta peça es representà a Valls per primer cop el 1957, i posteriorment va comptar amb afegits procedents de l'obra nadalenca de Josep Maria de Segarra i de fragments creats per l'autor local Gabriel Secall.>>

Em va sorprendre gratament, doncs no era conscient que estiguessin documentats en aqueta font d’informació i més sorpresa encara de veure el nom de Gabriel Secall. Tenim constància  que un dels que havia fet adaptacions i escrit escenes, com a Grup del Teatre Principal, era Antón Cartanyà i Benet, però no d’en Biel Secall amb Congregació Mariana.

Disposats a estirar fils i convençuts de trobar, ja ens tens cap a la Llibreria Roca de Valls on sabíem que hi trobaríem la Júlia Secall, la filla del Gabriel Secall. Ja us dic, només va caler obrir la porta i fer la pregunta: Júlia, el teu pare va escriure textos dels Pastorets? La cara de la Júlia també va ser de sorpresa, doncs tampoc en tenia constància però, disposada a treure’n l’entrellat va trucar a la seva mare i aquesta, molta aclaridora ens va dir que el qui havia fet adaptacions de les escenes bíbliques era el cosí, el poeta i escriptor vallenc Gabriel Guasch Secall. La fàcil confusió era clara. (La petita confusió ja està corregida a la Viquipèdia.)

Llavors la Júlia, que sempre te moltes coses a dir, suposo que també se li va obrir la caixeta del record, va començar a explicar com vivia ella i els de casa seva la temporada de Pastorets, i va fer que no marxéssim de la llibreria amb les mans budes. Que en va explicar de coses. Una cosa portava a l’altra i ens hi haguéssim passat hores. Però ni va haver una que va cridar l’atenció especialment, suposo també per la manera que ella ho revivia.

Amb el teatre enrunat com estava molt abans de la rehabilitació, la Júlia no se li va acudir res més, un dia que hi passava per davant, que entrar-hi. Tot el que havia estat ja no existia i només quatre cartells mal comptats penjaven de les parets. Amb el sol de migdia alguna cosa la va enlluernar d’entremig de la runa i ho va desenterrar, trobant el calze que durant tots aquells anys havia protagonitzat escenes bíbliques, se’l endugué i sempre l’ha guardat com un tresor. I és realment un gran tresor. Un calze amb el peu de fusta tornejada i la copa de metall daurat, senzill, desmanegat, que la Júlia ha compartit amb nosaltres entre les històries d’aquells records.

De tot el que va explicar la Júlia, el que va activar de nou l’objectiu d’aquest article va ser això:

<<Per uns moments ho vaig reviure tot, i fins i tot ara, quan penso en els Pastorets, sento la olor que feien les tovalloles que feien servir per desmaquillar-se. Fins que no vaig ser una mica més gran creia que totes les tovalloles feien aquella olor forta de petroli.>>

Aquest comentari, més tots els que he anat escoltant durant el deu anys que porto fent teatre amb el GTP, crec que han de ser escoltats amb deteniment i de nou, per tot l’ esmentat anteriorment i perquè, fer els Pastorets o qualsevol altre activitat lúdica i tradicional amb característiques  similars, no és tan sols el resultat obtingut durant el present sinó també la suma de tota aquella memòria col·lectiva que ens precedeix i en som hereus. 

M’atreveixo a dir que fer els Pastorets és una olor; fer els Pastorets és el gust dels canelons que cada any es deixen a mitges; És el tacte de les robes dels companys a l’hora de les abraçades abans de sortir a escena; És la remor del públic i les rialles als camerinos; i no acabaria mai... Fer els Pastorets és una forma de viure el Nadal.

Gràcies Júlia per obrir-nos casa teva. Gràcies Grup del Teatre Principal per permetre’ns contribuir en aquesta memòria  col·lectiva i per molts anys la puguem gaudir.  

Malgrat tot, l’article no fa tard del tot, doncs si ens basem amb la història, la temporada de Pastorets va de Nadal a la Candelera. I si anem una mica més enllà diria que, tot s’acaba just per tornar a començar.   

]]>
Articles Tue, 31 Jan 2017 18:37:00 +0100 http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/de-nadal-a-la-candelera Francina Fernàndez
Pessebre Vivent de Valls http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/pessebre-vivent-de-valls

Com vaig comentar a l’últim article, aquesta setmana ha obert les seves portes el Pessebre Vivent de Valls. Durant tres dies seguits el recorregut pel Barri Antic s’ha transformat en un passatge bíblic i històric, carregat de música, cant, dansa i teatre, que ha estat visitat per més de 3.000 persones.


Dijous, amb família, amics i un fred que calava a l’ànima, també ens hi vam arribar com cada any.  El públic visitant esperava puntualment a la porta de l’església de Sant Joan Baptista l’arribada dels Armats de Valls. Encarregats de custodiar la porta i guiar el públic pels primers passatges Bíblics, l’entrada dels Armats indicava que tot estava a punt, i junt amb el caliu d’un personatge a l’estil Teresina de la Cubana, que responia al nom de tieta Conchín,  l’espera va passar més amena.

Pels que encara no heu vist mai el Pessebre, i molt bé diuen els organitzadors, és un muntatge escenogràfic i teatralitzat on es repassa, a més de les escenes pròpies que se li suposen a un pessebre, diversos episodis de la història de la població de Valls. Després de sis passatges Bíblics coneguts a l’interior de l’església, comença un viatge en el temps des del segle XII, a l’Hort del Rector, fins els nostres dies amb un mercat de productes locals, als Arcs del Celler de Paborde.

La construcció de la primera església de la població; L’aparició del mercat setmanal; La Dansa de la Mort i la Pesta Negra que ens aboca a la pregaria a la Mare de Déu de la Candela; Escenes amb balls i danses que recreen l’època del Renaixement;  Escenes de taverna; Arribada del ferrocarril; Escena de la guerra civil espanyola amb emotiva interpretació de situacions viscudes a l’Hospital de Sang.  Aquests son alguns dels moments que s’hi reprodueixen amb les millores i novetats d’enguany.

La sensació amb la que vaig acabar la visita, i aquí ja em poso a un jardí d’opinió personal, és que malgrat l’esforç de l’organització per augmentar la qualitat de la posada en escena, tan a nivell d’actors com d’escenografia, el número de participants ha baixat. Potser sigui una qüestió de reubicació d’actors diferent respecte altres anys, no ho nego, però recordo la pujada del Carrer de l’Església fins a la Plaça dels Escolans amb accions enèrgiques entre taverna, bandolers , Mossos d’Esquadra, i la baixada del Carrer del Mur entre parades i venta d’esclaus molt més concorregut fins entrar a l’escena de la Dansa de la Mort. Per dir-ho d’una altra manera, crec que han canviat els estats emocionals que patia el visitant pel pas de les diferents èpoques.

Iep! Però això que dic no vol ser pas cap crítica destructiva, ni molt menys. N’estic completament segura que d’aquets canvis realitzats aquest any en sorgiran noves i bones propostes per les pròximes edicions. Tots els canvis no son mai en va quan hi ha una continuïtat, un projecte ferm i es creu en el que es fa.

També m’agradaria respondre a un comentari que vaig escoltar . Per uns moments em va semblar que me’l feien directament a mi, però em vaig limitar a callar.

El comentari venia a dir que aquest pessebre, es diu pessebre perquè es fa per Nadal, i que si en traguessin les escenes bíbliques es podria fer el mateix per Sant Jordi.

En aquell moment vaig interpretar que aquell comentari era fruit del fred, però em va fer pensar.

I la meva reflexió cap aquest comentari és que, si en traguessin les escenes bíbliques de l’inici i això es fes per Sant Jordi com proposava, en perdríem part de l’essència. Si no, pensin. Aquelles persones del segle XII que van existir durant la construcció de la primera església; les que més tard van patir la Pesta Negra; les que van viure l’Època del Renaixement;  aquelles que van veure arribar el primer tren o totes aquelles que van patir la guerra civil, també van tenir els seus Nadals. Segons les circumstàncies econòmiques, polítiques o socials, cada època els han passat de formes molt diferents.  No creieu que és un petit reconeixement i homenatge als nostres ancestres que no sempre ho van tenir tot tant fàcil com nosaltres?

Bé, ho deixo aquí.

Aprofito per desitjar-vos un bon canvi d’any a tothom!

També per comunicar-vos que el dia 3 de gener es farà una doble sessió dels Pastorets Principals de Valls. La primera serà a les 6 de la tarda tal com estava programat, i la segona a les 9 del vespre. Ja podeu adquirir les vostres entrades per Ticketea o a les mateixes taquilles del Teatre Principal una hora abans de cada funció.

]]>
Articles Sat, 31 Dec 2016 00:05:00 +0100 http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/pessebre-vivent-de-valls Francina Fernàndez
Petites escenes http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/petites-escenes  

Ja està, ja estem immersos i ben al mig de les festes d’aquest Nadal desitjosos de continuar descobrint el que ens regala, i els moments viscuts fins ara entre preparatius queden endarrere. Tot ha entrat a escena i fet la seva funció tradicional en aquells petits escenaris familiars segons els costums més íntims i particulars. Però l’espectacle continua, això tot plegat acaba de començar.

El racó de l’arbre guarnit hi roden un parell de boles per terra i hem adreçat unes quantes vegades l’estrella perquè decanta cap a un costat; El racó del pessebre hi entren en joc els antiavalots, el cotxe de policia i una ambulància dels Playmobil. (Sembla ser que s’han revolucionat els pastors. Ara entenc la figura del caganer). El racó del tió, amb el seu plat carregat de fruita, a moltes cases ja no hi és, però actualment molts adults son més flexibles (per dir-ho d’alguna manera) amb les tradicions i deixen el pobre tió al seu lloc de sempre, sense menjar, sense manteta i contemplant les festes des de la més trista solitud. No us estranyeu doncs si trobeu coses fora de lloc en els diferents racons nadalencs de casa, que amb alguna cosa s’ha d’entretenir el pobre tronc convertit en bèstia de companyia. Qui us penseu que fa caure les boles de l’arbre i fa que els pastors del pessebre jeguin tots? El Tió, clar. Hi juga, vès.

Aquest és el meu tribut a les petites escenes quotidianes i els familiars que les protagonitzen. Sempre vetllant per la il·lusió dels més petits (i no tan petits), no us n’adoneu, però sou grans actors i dramaturgs. Sinó digueu-me, quina mare no és capaç de resoldre, en menys de dos segons, el conflicte plantejat pel seu fill, que se li ha plantat davant amb cara descol·locada i se la mira amb els ulls més rodons i grossos com dos pans de pagès, mentre li explica que les joguines que ha demanat a la carta dels Reis estan a sota del llit de l’habitació de matrimoni? Quina àvia no disposa de l’habilitat de dir en veu alta al net o neta gran, «si no t’agrada podem anar a la botiga a canviar-ho», i haver de modificar el contingut del diàleg entre «adults» arran del comentari directe d’un dels més petits que, encara amb el bastó en una mà i un farcell de calces o calçotets i samarretes a l’altre, diu: «No es pot canviar, ho ha cagat el Tió. Si no li agrada que s’ho mengi i que cagui una altra cosa?» Com aquestes en podríem riure unes quantes, tantes com per fer-ne un monòleg enregistrat, com no, pel tiet cineasta capaç de veure totes les accions a través de la pantalla del mòbil d’última generació, amb capacitat de memòria infinita i bateria inesgotable (el mòbil, no el tiet). I a la tieta? No ens deixem la tieta! Estic completament segura que, més del quaranta per cent del les llars, hi tenen la titeta productora d’una escena Manniquin Challenge familiar, gravada pel tiet del mobli, està clar, per poder-la penjar a la xarxa social (l’escena Manniquin Challenge, no a la tieta).  

  

I després ens diuen que el dia dels innocents és el 28. Quina ironia també amb això dels Sants Innocents.

Els orígens de la celebració prové de diferents vessants, el pagà i el cristià. El pagà ens diu que la celebració està relacionada amb les festes que els romans dedicaven a Saturn. Aquells dies els esclaus gaudien de més llibertat i se’ls permetia fer bromes. Aquesta llibertat començava arribat el solstici d’hivern i acabava pels vols del que ara anomenem carnaval. 

                                                                                                 

El vessant cristià recorda el dia en que el rei Herodes va ordenar matar a tots els nenes de menys de dos anys per desfer-se de Jesús. És a dir, hem estat capaços de transformar aquest passatge bíblic macabre, barrejar-lo amb les festes saturnianes dels romans, en un dia on tots els ingenus duen una llufa penjada a l’esquena i són permeses les mentides a tots nivells.

No faré cap més comentari al respecte. Fora bromes.

Si voleu continuar vivint i gaudint de les petites escenes familiars, us aconsello que feu una visita al Teatre Principal a veure els Pastorets Principals de Valls. El dia 26 va obrir el teló i avui 28 han fet la segona representació. Però encara queden els  dies 30 de desembre, 1, 3 i 6 de gener per gaudir-los. O també podeu visitar el Pessebre Vivent de Valls, però aquí cal afanyar-se perquè el dia 29 és l’últim dia.  

Aquests dos esdeveniments culturals de la ciutat, els quals us en faré cinc cèntims més detalladament els pròxims dies, contribueixen i molt en les petites escenes familiars durant les festes, però no tant sols les famílies visitants i espectadores, sinó de les famílies que inverteixen i sacrifiquen el seu temps per participar en aquest moviment nadalenc.

A tots ells, a tots vosaltres us desitjo molt bones festes. I recordeu, la màgia del Nadal depèn sempre de nosaltres mateixos. 

]]>
Articles Wed, 28 Dec 2016 23:23:00 +0100 http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/petites-escenes Francina Fernàndez
Carta de presentació http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/carta-de-presentacio  

Rares vegades m’he trobat algú que, després de dir on visc, identifiqui Valls en res més que no sigui: Terra de calçots, ciutat bressol dels Castells i, com no, vila amb el campanar més alt de Catalunya. D’aquí en ve la dita que diu: «Els Vallencs tenim tres motius d’orgull per mirar amunt». Són aquests tres grans distintius els que donen motius suficients per sentir-se orgullosa de la ciutat que m’acull? Quan acaba la temporada de Castells amb immediatesa comença la del calçot, (i a la inversa) entre una cosa i l’altre, doncs, contemplem el campanar? La resposta, evidentment, és no. Si em permeteu afegiré un altre motiu per alçar el cap amb orgull, el seu Teatre.

No entraré parlant de la història del Teatre Principal com edifici, això no em pertoca a mi, i a més a més aquest tipus d’informació està oberta, i a l’abast, de tot navegant d’Internet. Però sí, Valls hi té el segon Teatre més antic de Catalunya, i sí, perquè no dir-ho, els més acollidor.

«És cert, és preciós», diuen molts quan hi entren.­ «Tenen raó, és com una bombonera», afegeixen d’altres. De vegades aquesta reflexió sona a incredulitat, però és un goig rebre les primeres reaccions dels qui hi entren per primera vegada.

M’atreveixo a dir, doncs, que el quart motiu pel qual pot alçar el cap amb orgull un vallenc és el seu Teatre, però no únicament per l’edifici sinó per tot el que hi passa a dins. El fet teatral i les arts escèniques que es mouen en el sí d’aquest espai són el que el fa especial. Les temporades de teatre programades per la Xarxa de Cultura de l’Ajuntament de Valls; Festival internacional de Titelles (El Guant); Els grups amateurs; Projectes d’actors i actrius emergents i professionals, sota el «lema» Territori vallenc; Festival de Teatre a l’escola i un llarg etcètera, conviuen en aquest i en altres escenaris de la ciutat.

Tot això està molt bé, però que seria del fet teatral sense el públic? Malgrat últimament la programació gaudeixen de bona acceptació, no està de menys parlar del que s’hi viu per continuar la lluita, si es por dir així, per donar a conèixer Valls i l’Alt Camp en quelcom més que no sigui l’ esmentat  anteriorment. Heus aquí el principal motiu en aquest espai digital, la difusió del teatre a casa i de casa.

Sóc de la opinió que, l’actor no és la única figura que intervé en el fet teatral, sinó també la del públic que se’l mira, per tant s’ha d’estar informat.

Públic del Camp de Tarragona que consumeix teatre, estigueu pendents del que passa a casa meva. De moment, per cloure la temporada de tardor, el passat dijous dia 1 de desembre a les nou del vespre, el Centre Cultural Municipal de Valls va acollir l’obra L’Avar de Molière, on s’hi va poder veure l’actor Ricard Ferré, un vallenc de cap a peus. I el dissabte dia 3, a les sis de la tarda al Teatre Principal, The Penguins, Regge per a xics, un espectacle per al públic familiar. Això no és tot, perquè ja està preparada la temporada d’hivern amb una bona cartellera.  Ah, si! I el Teatre ja fa olor a Nadal tot esperant Els Pastorets Principals de Valls a càrrec del Grup del Teatre Principal.

Espero que molt aviat, a la carta de presentació d’un vallenc o vallenca, no s’hi formulin a continuació les preguntes següents: «Ja has fet la calçotada?», o bé, «Que tal el campanar amb la lluna plena de novembre?», o la que m’agrada més, «De quina colla ets?», sinó que espero que es pregunti per la programació teatral.

Difícil? Parlem-ne. 

]]>
Articles Wed, 14 Dec 2016 12:34:00 +0100 http://escenarisaltcamp.delcamp.cat/articles/carta-de-presentacio Redacció